MAYTE DUARTE: GUSPIRES DE MEMÒRIA AMB JOSEP TERO

Hi han moments, fragments del dia a dia que ens omplen la memòria d'energia vital.

El Concert de Josep Tero al Consell General d'Andorra el dia 7 de març va ser un d'ells.

La Mediterrània, sempre a flor de llavis en la veu de Josep Tero:

12 poetesses d'un mateix mar…

D'Ànite de Tegea a Maria-Mercè Marçal:

2500 anys de poesia amb música del cantautor empordanès…

Josep Tero va presentar, en concert, el seu 9è àlbum discogràfic, “D’un mateix mar” (Temps Record, abril 2014) basat en dotze poetes mediterrànies de tots els temps. Des de “Dofí” d’Ànite de Tegea (poeta del segle IV abans de Crist) fins a “La música” que Anna Almazan vindica per al seu cos, passant per Maria Mercè Marçal, qui somia vaixells que lleven l’àncora per navegar en un mar sense imperis..., Josep Tero amb les seves musicacions, planteja en aquest disc temàtiques diverses:

l’amor al país, al paisatge més immediat, a l’amistat, als trobadors, la llibertat...

I va ser un concert més que especial no tant sols per la dedicació i il·lusió a més del bon saber fer i l'excel·lent qualitat de la seva obra. Aquest cop, en Josep Tero compartia dites guspires amb encenalls del que la terra on érem amb veu femenina ens volia adelitar.

Les veus de Teresa Colom i d’Ester Fenoll van aportar poemes que les relacionaran amb la genealogia poètica imaginada per Tero, que comença en el segle IV aC i arriba fins a la nostra època. Amb un parell de valuoses espurnes inèdites com a tancament del que va ser un moment singular en el temps i l'espai dels assistents compartint música i poesia, una manera de sentir, de fer i d'estar.

Marta Pessarrodona ens el presentà l'abril passat amb alguns d'aquests fragments:

"...si Mompou va introduir una música callada, Tero, compositor, músic i cantant, fa anys que fa una sonora feina que tant ens apropa una poeta de segles abans del nostre --això sí, amb veu nostrada per Maria Àngels Anglada, la generosa poeta-mestra de Tero, i viva sempre, també gràcies a ell-- com una Maria Mercè Marçal, de tan bon recordar, o jo mateixa. I Tero ho fa sense prosopopeia. Això sí, amb el Mediterrani com a límit."

“Qui no voldrà navegar en el seu mar?, i sense el brogit d’aquests mots meus, que malden sols per acompanyar els i les que gaudiran tant com jo mateixa quan es disfressin de públic: la veritable condició, la de públic, per gaudir de la bellesa de la vida, de l’art.”