Els del segle XXI no sabran mai
qui som encara que ens posin nom, perquè som LA GENERACIÓ EN EXTINCIÓ CULMEN DE
LA NOSTRA ESPÈCIE. La més capacitada per l'adaptació al medi, la més
intel·ligent i la més crítica, la del gerundi. Per això mateix estem avesats
a restar en la memòria dels futurs
humans com un mite, una llegenda per escalfar la foscor i solitud de les
llargues nits que els esperen, com un bri i una espurna d'esperança, de que res
no sorgeix del no res, i que potser... només potser puguin tenir prou esma de
treballar per aconseguir l'Etern retorn i copsar els records del futur per
poder iniciar el camí de retorn a les
estrelles.
ELS SEXALECENTS
SI mirem amb compte podem
detectar l'aparició d'una franja social que abans no existia: la gent que avui
té al voltant de 60-70 anys: És una generació que ha fet fora de l'idioma la
paraula "sexagenari", perquè senzillament no té en els seus plans
actuals la possibilitat d'envellir. Es tracta d'una veritable novetat
demogràfica semblant a l'aparició en el seu moment, de l'adolescència, que
també va ser una franja social nova que va sorgir a mitjans del S. XX per donar
identitat a una massa de nens desbordats, en cossos crescutets, que no sabien
fins aleshores on ficar-se, ni com vestir-se. Aquest nou grup humà que avui
ronda els seixanta o setanta, ha portat una vida " raonablement
satisfactòria." Són homes i dones independents que treballen des de fa
molt de temps i han aconseguit canviar el significat tètric que tanta
literatura llatinoamericana va donar durant dècades al concepte del treball.
Lluny de les tristes oficines, molts van buscar i van trobar, fa molt,
l'activitat que més li agradava i es guanyen la vida amb això. Suposadament ha
de ser per això que se senten plens; alguns ni somien amb jubilar-se. Els que
ja s'han jubilat gaudeixen amb plenitud de cada un dels seus dies sense por a
l'oci o a la soledat, creixen des de dins. Gaudeixen l'oci, perquè després
d'anys de feina, criança de fills, mancances, desvetllaments i successos
fortuïts, bé val mirar el mar amb la ment buida o veure volar un colom des del
5è pis del departament. Dins aquest univers de persones saludables, curioses i
actives, la dona té un paper rutilant. Ella porta dècades d'experiència de fer
la seva voluntat, quan les seves mares havien estat educades a obeir i ara
poden ocupar llocs a la societat que les seves mares ni haurien somiat a
ocupar. Aquesta dona sexalescent va poder sobreviure a la borratxera de poder
que li va donar el feminisme dels 60′, en aquells moments de la seva joventut
en què els canvis eren tants, es va poder aturar a reflexionar què volia en
realitat. Algunes se'n van anar a viure soles, d'altres van estudiar carreres
que sempre havien estat exclusivament masculines, algunes van estudiar una
carrera universitària juntament amb la dels seus fills, d'altres van triar
tenir fills a primerenca edat, van ser periodistes, atletes o van crear el seu
propi "YO, S.A." . Aquest tipus de dones nascudes als 50’. no són ni
per equivocació les clàssiques "sogres" que volen que els fills/es
els estiguin trucant cada dia, perquè elles tenen la seva pròpia vida i ja no
viuen a través de la vida dels fills. El seu camí no ha estat fàcil i encara el
van dissenyant quotidianament. Però algunes coses ja es poden donar per
sabudes, per exemple que no són persones detingudes en el temps; la gent de
"seixanta o setanta"", homes i dones, maneja l'ordinador com si
ho hagués fet tota la vida. S'escriuen, i es veuen, amb els fills que estan
lluny i fins i tot s'obliden del vell telèfon per contactar als seus amics i
els escriuen un e-mail amb les seves idees i vivències. En general estan
satisfets/es, del seu estat civil i si no ho estan, no es conformen i procuren
canviar-lo. Els sexalescents coneixen i ponderen tots els riscos, però no se
senten en retirada. Competeixen d'una altra manera, cultiven el seu propi
estil… Ells, els homes no envegen l'aparença de joves astres de l'esport, o
dels que llueixen un vestit Armani, ni elles, les dones somien amb tenir la
figura tunejada d'una vedette. En comptes d'això, saben de la importància d'una
mirada còmplice, d'una frase intel·ligent o d'un somriure il·luminat per
l'experiència. Avui la gent de 60 o 70, com és el seu costum, està estrenant
una edat que encara NO TÉ NOM, abans els d'aquella edat eren vells i avui ja no
ho són, avui estan plens físicament i intel·lectualment, recorden la joventut,
però sense nostàlgies, perquè la joventut també és plena de caigudes i
nostàlgies i ells ho saben. La gent de 60 i 70 d'avui celebra el Sol cada matí
i somriu per a si mateixa molt sovint... fan plans amb la seva pròpia vida, no
amb la dels altres. Potser per alguna raó secreta que només saben i sabran els
del segle XXI.
En Pau Casals va presentar-se així a la recepció de l'ONU el 1971 en recollir la medalla de la pau...
I avui que soc jo qui rep un premi, vull retre homenatge a tots els Catalans que per mes d’una generació son fora de la nostra estimada terra.
SOM CATALANS I FEM HISTORIA,
I ara vull compartir la meva amb vosaltres amb l’esperança que tots els que hi són a l’exterior facin el mateix, per poder esdevenir la memòria que tot país mereix de no ser mai oblidat, pels que van marxar, els seus descendents, i els que vindran...
PERTANYO A UNA FAMÍLIA QUE DUU CATALUNYA A L’ADN…
Tinc la sort de provenir d una nissaga excepcional que ha treballat amb passió per esdevenir una Catalunya independent.
Les tres ultimes generacions de la meva família han dedicat somnis i esforços a servir a Catalunya en diferents àmbits.
El meu avi matern, el Dr. Francesc Ribas Soberano, fill d’una família modesta de Reus, al 1907 es trasllada a Barcelona per a estudiar Medicina.
A París s’especialitza en malalties pulmonars i viatja a Suècia per conèixer el seu sistema de Seguretat Social.
Amic d’en Lluís Companys, també va ser el seu metge personal.
Afiliat a Esquerra Republicana, es presenta a les eleccions al Parlament l’any 1932 sortint elegit Diputat.
No obstant la seva vida política, no abandona mai la seva activitat com a metge i el mateix any, funda i dirigeix el Sanatori Antituberculosi del Puig d’Olena, considerat ja en aquella època com un dels millors i mes avançats d’Europa.
El 1934, nomenat representant de la Generalitat de Catalunya a la Junta Administrativa de l’Hospital Clínic, va ocupar-se del finançament, així com de la normalització de l’ús del català en les reunions professionals i administratives.
El Sanatori va ser l’eina de la seva missió, un objectiu frustrat per la guerra i l’exili.
Va millorar les condicions sanitàries del seu país, organitzant un sistema d’assistència social de Qualitat i Equitatiu.
El meu avi era Progressista, Republicà i Independentista,
Però, per damunt de tot, ell es considerava un Humanista…
El meu avi patern, en Jaume Cardús Reig, treballador mercantil i sindicalista català, president de la Joventut Catalanista al 1916, fou militant del CADCI, associació política i social, fundada el 1903 a Barcelona.
Col·laborador de les publicacions “La Nació”, “El Diluvio” i “Lluita”.
Al 1920 forma un grup de tendència socialista dins del CADCI anomenat el Soviet, amb publicació pròpia.
L'agost del 1934 fou elegit president del CADCI i durant els fets del 6 d'octubre va donar suport a la proclamació de la República Catalana d’en Lluís Companys, raó per la qual fou empresonat.
El meu pare, el Dr. David Cardús Pascual, Cardiòleg i Matemàtic, va ser pioner en l'estudi dels efectes físics dels viatges espacials en els éssers humans, formant part al 1958 del primer programa espacial de la NASA, el Projecte Mercury.
Anys després, dirigiria un projecte de la NASA per desenvolupar una càmera de dormir giratòria que simulava la gravetat, la màquina centrifuga dissenyada per ell mateix.
Va rebre reconeixement de Catalunya mitjançant guardons com: la medalla Narcís Monturiol, el Doctorat Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, entre d’altres.
Científic i humanista va fundar diverses entitats culturals i científiques, destacant l’AICS, American Institute for Catalan Studies, i la NAFCA (North American Federation of Catalan Associations), per consolidar els Casals dels Estats Units i Canada.
La meva mare, la Francesca Ribas Rodríguez, guanyadora del Premi IPECC del 2004, amb la carrera de Química Farmacèutica, va ser una gran companya i col.laboradora, primer del meu Avi i desprès del meu Pare.
Durant 20 anys va dirigir el laboratori a on es realitzaven les proves pels estudis cardiovasculars.
A finals dels 70', amb el meu pare varen fundar l ‘AICS, el primer Casal d'Estats Units amb caràcter social i cultural.
Tothom la coneixia per la seva alegria, el seu gran sentit de l’humor, la seva senzillesa, generositat i, sobre tot, pel seu gran amor per Catalunya amb l’esperança de veure-la independent.
Jo vaig néixer a Barcelona durant els primers anys de la postguerra emigrant als 6 anys a Houston, tornant sovint a Catalunya els estius i gaudint de meravelloses estades amb els meus estimats avis, oncles, germans i cosins.
En viure a Mèxic durant 8 anys, vaig tenir l'oportunitat d'involucrar-me amb una comunitat catalana forta i dinàmica, que havia emigrat durant la Guerra Civil espanyola.
Al tornar a Houston al 1984 per fer un Màster en Relacions Internacionals i Sistemes d’Informació i treballant com a consultora pels principals centres de salut i empreses d'energia, vaig sentir la necessitat, donades les meves profundes arrels catalanes, d’estudiar de forma autodidacta la llengua i la cultura catalana.
El 1998 vaig oferir-me com a voluntària l’AICS com a directora del Comitè de Joventut.
Des de juliol de 2003, ja com a Presidenta de l'entitat i amb una junta Directiva molt forta i efectiva, hem desenvolupat nous programes i activitats amb especial cura per l’obtenció de finançament per als diversos projectes culturals, així com el disseny i administració de les nostres xarxes socials; culminant amb la publicació trimestral en angles i català de la nostra revista CATALONIA per donar a conèixer Catalunya en tots els àmbits.
Desitjo poder dur a terme la tasca d’honorar i promoure la meva estimada Catalunya amb el mateix amor i la devoció que els meus avantpassats, acompanyada dels meus principals i fidels col.laboradors; la Mayte Duarte, en Jordi Guillem, la Roslyn Smith, els membres de la Junta de la FIEC i tots els seguidors de la nostra lluita democràtica.
Dono les gracies el gran organitzador, Xavier Tudela, i a l’IPECC pel reconeixement de la Meva tasca, així com als que m’heu ensenyat i m’heu recolzat durant tot el camí.
Visca Catalunya ||*||
I AM CATALAN ...
Stated Pau Casals as he presented himself at the reception of the United Nations in 1971 when he received the medal of peace ...
And today, as I receive an award, I want to pay tribute to all Catalans who, for more than a generation, live outside our beloved land.
WE ARE CATALANS AND WE MAKE HISTORY…
So now I will share mine with you, in the hope that all of those who live abroad, do the same, in order to be able to become the memory that every country deserves, in order to never be forgotten, by those who left, their descendants, and those who are still to come ...
I BELONG TO A FAMILY THAT CONTAINS CATALONIA IN OUR DNA ...
I am fortunate to come from an exceptional succession (line) of ancestors who have worked passionately towards Catalonia’s independence.
The three last generations of my family have dedicated dreams and efforts to serve Catalonia within different fields.
My maternal grandfather, Dr. Francesc Ribas Soberano, son of a modest family from Reus, in 1907 moved to Barcelona to study medicine.
In Paris, he specialized in lung diseases and traveled to Sweden to find out about their Social Security system.
Friend of Catalan President Lluís Companys, he was also his personal physician.
Affiliated to Esquerra Republicana, he presented himself as Senator in the Parliamentary elections of 1932 and successfully won the election.
Despite his political life, he never abandoned his career as a pulmonary physician and in 1932, he founded and directed the Puig d'Olena Antituberculosis Sanatorium, considered one of the best and most advanced in Europe.
In 1934, he was appointed Representative of the Generalitat de Catalunya to the Administrative Board of the Hospital Clínic where he manage the financing, as well as the normalization of the use of Catalan in both professional and administrative aspects.
The Sanatorium was the tool of its mission, a goal frustrated by war and exile…
He improved the health conditions of his country by creating and organizing a Social Security system characterized by quality and equality.
My grandfather was Progressive, Republican and Independently minded.
But, above all, he was considered a Humanitarian ...
My paternal grandfather, Jaume Cardús Reig, a Catalan businessman and trade unionist, President of the Catalanist Youth in 1916, was a member of CADCI, a political and social association founded in 1903 in Barcelona.
Contributor to the publications "La Nación", "El Diluvio" and "Lucha", in 1920 he formed a group with socialist tendencies within the CADCI called the “Soviet”, his own publication.
In August of 1934 he was elected President of CADCI and during the events of October 6, he supported the proclamation of the Catalan Republic of President Lluís Companys, reason for which he was imprisoned.
My father, Dr. David Cardús Pascual, Cardiologist and Mathematician, pioneered the study of the physical effects of space travel in humans in 1958, forming part of the Mercury Project, the first space program in NASA.
Years later, he would lead a NASA project to develop a rotating sleeping chamber simulating gravity, the centrifugal machine, designed by himself.
He received recognition from Catalonia through awards such as: the Narcís Monturiol medal, the Doctorate in Honoris Causa from the Autonomous University of Barcelona and the Sant Jordi Cross from the Generalitat, among others.
Both a scientist and a humanist, he founded several cultural and scientific entities, specifically, AICS, the American Institute for Catalan Studies, and NAFCA (North American Federation of Catalan Associations), to consolidate the cultural efforts of the Catalan Casal Organizations in the United States and Canada.
My mother, Francesca Ribas Rodriguez, winner of the 2004 IPECC award, obtained a degree in Pharmaceutical Chemistry and was a great companion and collaborator, first to my grandfather and later to my father.
For 20 years she organized the laboratory where tests were conducted for the cardiovascular studies. At the end of the 70 's, she cofounded along with my father, AICS, the first Catalan organization in United States characterized by both social and cultural projects.
Everyone knew her for her joy, her great sense of humor, her generosity and, above all, for her great love for Catalonia with the hope of seeing her homeland become independent.
I was born in Barcelona during the first years of the postwar and emigrated, at age 6, to Houston, frequently returning to Catalonia in the summers and enjoying wonderful stays with my dear grandparents, uncles, sibblings and cousins.
When living in Mexico for 8 years, I had the opportunity to get involved with a strong and dynamic Catalan community, who had emigrated during the Spanish Civil War.
Upon returning to Houston in 1984, to complete an MBA in International Relations and Information Systems, while I worked as a consultant for the healthcare industry and energy sector, I felt the need, given my deep Catalan roots, to focus towards studying the Catalan language and culture.
In 1998, I volunteered for AICS as Director of the Youth Committee and since July 2003, as the President of the nonprofit organization, along with a very strong and effective board of directors, we developed new programs and activities with special attention to obtaining funding for various cultural projects, as well as the design and administration of our social networks; culminating with the quarterly publication in English and Catalan of our magazine CATALONIA which promotes all aspects of Catalan culture.
I want to be able to carry out the task of honoring and promoting my beloved Catalonia with the same love and devotion exhibited by my ancestors, accompanied by my main and faithful collaborators; Mayte Duarte, Jordi Guillem, Roslyn Smith, the members of the FIEC Board and all the followers of our democratic struggle.
I thank IPECC for the recognition of my work, as well as those of you who have guided and supported me along the way.
